Historia
Arquitectura de L'Eliana
Arquitectura histórica de L'Eliana
Dentro de su arquitectura histórica sobresalen: el palacio del marqués de Casa Ramos (demolido en 1945), las masías del Canonge y de la Torre de Babá o Torre del Virrey (a unos 600 metros de la población junto a la vía del tren) y la iglesia parroquial de Nuestra Señora del Carmen con su fachada neogótica en el centro del casco urbano.
Piropo a L'Eliana (Vicente Cebrián)
Tú, Reina, si a Valencia un sacrocoro
de Damas de Honor cerca; tú, el destello
más vivo del collar que orna su cuello;
tú, en su amplio cinturón, el broche de oro.
Cuando Dios, en la noche de su gloria,
modelaba en su diestra soberana
la luz, la rosa, el aire, tú, La Eliana,
le servías de punta y trayectoria.
Dios te hizo así: huertana y soñadora,
copa llena y transida de colores,
un abanico abierto de pinares...
Y el hombre te hizo así: noble y señora,
abrazadas en ti piedras y flores,
y los "chalets" (sic) en tu brial, lunares.
Carrers de l'Eliana: "El Carrer de les Cagarrites"
“Hi ha carrers al meu poble que sembla que no tenen res i tenen de tot.
Un carrer, perquè es puga dir carrer del poble, ha de tindre unes quantes coses, unes característiques: cases emblemàtiques, gent treballadora, serveis, gent important, noms i malnoms, esdeveniments.
Totes aquestes característiques, encara que no t’ho cregues, les té aquest carrer.
La veritat siga dita, el nom d’aquest carrer és marqués de Càceres.
Nom més bonic i adient no li podien haver donat: porta el nom d’una marca de vi, i de les bones. Que en aquest poble entenem molt de vi.
La gent de l’Eliana, quan bevem, o quan ens ofereixen vi, si apareix per allí un Marqués de Cáceres, no ho dubtem gens ni miqueta, eixe demanem. Està molt bo i és del poble.
Allò de dir-li carrer de les Cagarrites té la seua raó.
Tot el carrer, o ben bé quasi tot, eren corrarls i portalades.
Els corrals tenien bestiar i les portalades donaven a corrals amb conilleres i galliners i estables. Vinc a dir-ho perquè al carrer sempre hi havia, dia per altre, un carro de fem.
De bon matí tocava traure el fem, netejar l’estable i el galliner i enjaçar-los perquè els animalets pugueren estar nets i frescos.
Quan el fem era d’animal gran, vaques o haques, si es perdia un tros que queia del carro, era sempre una peça gran, un bonyigo o una merda "empaquetà".
Quan tocava traure el fem de les conilleres o dels borrecs, o quan el pastor treia el ramat a pasturar, el carrer s’omplia de cagarrites.
Les cagarrites no feien molta olor, s'assecaven prompte i les xafaves i formaven part del paisatge.
El fem que més pudor soltava era el fem de porc, que havies d’afanyar-te i traure’l corrents i tancar tota la casa perquè si entrava i es quedava dins, la tenies tot l’any.
I la gallinassa, la merda de les gallines, feia una pudor especial, pareguda al xocolate o a una garrofa llançada a perdre, sobretot quan l’escampaves per l’horta i, segons d’on venia el vent, omplia el poble de pudor.
Els xiquets, que no tenien manies a res, i que qualsevol coseta redoneta ens semblava un caramel... més d’un se la posava a la boca, la cagarrita. Jo no he tingut la sort ni l’ocasió de tastar-les mai, però els qui les han tastades diuen que tenen gust a regalísia, un sabor mesclat d’amarg i dolç, un poquet empalagós, que et deixava la boca eixuta.
Per una banda, el carrer començava per cal tio Fresco i acabava en ca la tia Caridad i per l’altra, la primera casa era la del tio Pixau i l’última la de Uiso Mansanera.
Jesús el Fresco era llumener i treballava per a l’Ajuntament. El pobre corria tot el poble i el terme arreglant avaries de l’enllumenat públic i fent algun que altre favor sense remuneració.
En festes anava boig d’ací cap allà. El buscaven els clavaris, els músics, la gent del carrer perquè els ajudara a penjar peretes de part a part dels balcons, l’Ajuntament perquè els il·luminara l’entaulat, el rector que volia tindre l’anda de la Mare de Déu ben lluent...En eixa casa vivien abans Lola la de Losino i el tio Xurro.
Seguint la mateixa vorera, Fili i el Sord.
A ell li diuen el Sord, però té una vista per a caçar... Pot eixir a caçar amb l’escopeta o sense ella. Però sense el gos, mai. A ell li agrada més que res anar amb el gos. Coneix el terreny, el terme de l’Eliana, i se’n va de bon matí o a la caiguda del sol. Quan arriba al lloc, no cal que diga res, no ha de fer res. El gos ho fa tot. Es posa de mostra... "pies quietos"... silenci... calleu.
Moltes coses hi ha de boniques i de vore en el món. Però l’espectacle d’un animal, un gos de mostra, és del milloret que et puga passar.
Quan ha guipat el conill es para, s’ajoca, s’ajupeix, alça el cap, recte, sense perdre de vista la peça, sense menejar ni ulls ni orelles... i obedient, ben entrenat, espera que l’amo li diga... a per ell!
I la carrera... la segona part de l’espectacle. Dóna igual que siga conill que llebre, un que corre arran de terra, l’altre va fent bots. Les orelles tieses, alçades, les ungles fora per agarrar-se bé a terra, fent zigua-zagues darrere de la peça.
La carrera, la cacera s’acaba quan el gos li enganxa les cames per darrere al conill i el fa caure.
El mossega pel coll, aguanta uns segons i li’l du a l’amo, que li agraeix l’actuació i la peça amb unes carícies al cap i al llom.
El tio Desco i la tia Filomena viuen al costat.
El tio Santiaguet tenia un corral d’animals i bous.
Pepica la de Panxa també vivia per allí.
I el tio José de la Central.
I algun Periquito d’Astorga, en companyia d’Amparito.
Tinc molts amics en aquest carrer.
Un dels amics de tota la vida és Paco el de la tia Carmencita. En casa tenien cotxe i els amics ens aprofitàvem per anar de festa els dissabtes i diumenges. Normalment anàvem a Benaguasil, a la discoteca, on hi havia xiquetes que a més d’un de nosaltres ens feien goig.
Eixíem de casa de vesprada i tornàvem de nit fosc.
Un dia d’eixos, després d’una nit de festa, anàvem al cotxe, un Renault 6, el Xato, jo, Luís i Paco que conduïa.
“Diu Pepe Lolo que esta revolta no es pot agarrar a més de 80 per hora”
Pepe Lolo és el meu germà, que tenia un R-8 i que normalment anava pel seu compte, que ell era una figura del futbol i jugava i festejava a Llíria.
La revolta de què parlem està passada la Pobla, camí de l’Eliana, abans de desviar-se cap a la torre del Virrei.
Eixes paraules les havia dites Paco, acostant-se al lloc i, pense jo, a una velocitat de més de 80.
Texto facilitado por la falla Verge del Carme
Autor: Paco Coll Soler, membre del CEL
Edificios históricos
